La voluntat de veure més enllà del món visible circumdant immediat condueix el treball de Patricia Dauder. Intenta capturar allò que és extremadament difícil de retenir: el temps, un moment fugaç, una trajectòria efímera, alguna cosa sense forma, un lloc remot. El seu treball és essencialment visual i processual, un tret comú a tots els mitjans que utilitza, ja siguin objectes tridimensionals, dibuixos, pel·lícules o imatges trobades.

L'escultura Weather Sticks es va presentar per primera vegada a la XIV Biennal de Cuenca, Ecuador (2019) comissariada per Jesús Fuenmayor. L'exposició pretenia proposar una reflexió sobre l'art com a experiència plural: estètica, sensorial, intel·lectual, emocional, afectiva, psicològica i política, social i antropològica. Dauder va treballar amb argila i pigments perquè en barrejar-los i enfornar-los a baixa temperatura, aquests reaccionessin a l'ambient absorbint la seva humitat. Durant diverses setmanes, els "pals" de ceràmica van estar parcialment enterrats en un pati de Conca. i els canvis climàtics durant aquest temps van quedar "impresos" a la ceràmica, deixant algunes marques visibles com a taques més fosques i línies sinuoses a la seva superfície.

Whale Lines i Marqueses Patró V pertanyen a la sèrie Seccions. Són obres sobre paper tractat amb tècniques litogràfiques. La duplicació, la superposició i els palimpsestos generen imatges que tenen un efecte molt semblant al d'una pel·lícula projectada sobre una altra imatge. Els motius de Seccions van ser el resultat de l'acumulació d'una sèrie d'imatges que Dauder estava preparant per a la pel·lícula Insulana. Moltes eren imatges de fitxer que feien referència a la història, la geografia o les tradicions de les Illes Açores. Algunes eren imatges extretes de llibres d'antropologia, tatuatges de les illes del Pacífic Sud, llibres sobre pesca de balenes. Altres són dibuixos de la pròpia artista que tracten la idea de fractura, moviment, superposició, capes o patrons que han estat gravats a la pell de persones, animals o a la superfície d'una geografia. Dauder va decidir interconnectar tot aquest material, sense importar si una imatge era un dibuix o una imatge trobada. La tècnica litogràfica permetia obtenir una gran definició al material fotogràfic i alhora tenia un element artesanal que permetia controlar i manipular la impressió final. Sense Títol és un dibuix original més recent que s'ajusta a les idees expressades a les obres de Seccions. Així, dialoga a la perfecció amb la resta d'obres a l'estand.

El treball de Koenraad Dedobbeleer revela el que és sorprenent en allò que ens és familiar. Com a atent observador de la realitat, l'artista basa el seu treball en la presentació d'objectes i espais que donen cabuda a transformacions tènues. Els seus objectes, escultures i fotografies són el resultat de la contemplació molt subjectiva del teixit urbà i arquitectònic del nostre entorn quotidià.

Els motius en aquestes fotografies són objectes força simples o banals que mitjançant el procés de reproducció fotogràfica es converteixen en entitats escultòriques. La majoria tenen un aire gairebé atemporal però arcaic, fins i tot etnogràfic en alguns casos. Les imatges es van fer primer amb un iPhone, són instantànies ràpides, poc composades, majoritàriament preses com una forma d'ajudar l'artista a recordar alguna cosa que va veure i va trobar interessant, gairebé com prendre una nota. Posteriorment, amb una càmera analògica (una Sinar P2, 4x5 per ser exactes) Dedobbeleer torna a fotografiar aquestes imatges directament des de la pantalla de l'ordinador. Tot i que el que veiem són impressions en gelatina de plata molt ben emmarcades, es pot sentir que aquest tipus d'imatge no es podria fer amb una càmera tant tècnica.

L'obra escultòrica Instincts are Ahead of the Mind, una taula, es presenta al nostre estand amb algunes obres de l'artista portuguesa Ana Jotta, en una disposició poc convencional i interessant.

L'obra d'Ana Jotta s'escapa de qualsevol intent de classificació estilística o definició tipològica. Prenent alegrement prestades les seves fonts d'inspiració de la història de l'art, el cinema, la poesia, les arts populars i vernacles, els còmics i els llibres infantils, Ana Jotta s'aplica amb agilitat i rigor a desconstruir els preceptes de distinció entre art i vida, les anomenades arts menors i majors, recorrent a tècniques domèstiques i artesanals sense una jerarquia de relacions entre les unes i les altres. La pintura, el dibuix, el collage, la ceràmica, el brodat, la costura i la poesia són igualment importants en el recorregut artístic de Jotta. El seu treball mai no deixa de qüestionar les nocions d'autoria, identitat i originalitat.

L'àrea assignada a Jotta al nostre estand es concep com un petit espai on es mostra una combinació eclèctica d'obres de diferents mitjans, en una presentació modesta i poc opulenta. Algunes de les seves obres objectuals estaran disposades sobre una taula que, de fet, és obra de l?artista belga Koenraad Deddobeleer. Això es combinarà amb una pintura de la seva sèrie Grandes Mestres da Literatura Policial (2010) i alguns dels seus objectes més recents de la sèrie Os Plastificados (2019).

El llibre d'artista Un jour sans pain* est un jour sans soleil [“Un dia sense pa és un dia sense sol”], sona a una típica dita francesa, però l'asterisc complica una mica les coses: al llom del leporello, l'artista ens instrueix a llegir "pain" en anglès, afegint així un toc sarcàstic a aquest lema comercial. L'absència de sol i el paraigua poden referir-se al tsuyu, la temporada de pluges durant la qual es va exposar el llibre al Japó.

Els Plastificados són un conjunt d'obres sobre paper presentades en expositors. Aquesta és una sèrie oberta dins del cos de treball de Jotta. Concebudes per l'artista com un equivalent visual de notes a peu de pàgina o cites en una mena de diari visual, tracen, esbossen, registren i juguen amb paraules, signes, colors i idees.

La fotografia analògica en blanc i negre de Jochen Lempert (Hamburg, 1958) captura les empremtes dels fenòmens naturals en tots els sentits, a qualsevol lloc, en qualsevol situació. Animals, humans, fulles d'arbres, paisatges naturals o urbans, libèl·lules, abelles, núvols, grans de sorra, eixams d'insectes voladors, el cel, el mar, els ocells, la lluna, les flors, l'aigua, el sol, són només alguns dels motius que un pot trobar al repertori de Lempert. El coneixement profund de les ciències naturals de l'artista (la seva formació en biologia continua sent fonamental per a la seva identitat), la seva sensibilitat i el seu ull agut, juntament amb la seva consciència per l'art i la cultura s'entrecreuen tan orgànicament que és impossible restringir els continguts de la seva obra a una sola idea.

Una de les qualitats captivadores del treball fotogràfic de Lempert és precisament la capacitat per superar la presència de l'aparell fotogràfic. La manera com observa el món i presenta el seu treball és tan modesta i generosa que deixa de tenir importància si la càmera hi era o no. És la mirada, la ment, la que capta i realitza les fotografies amb total llibertat, una capacitat d'experimentació sense restriccions i una sensibilitat arrelada en inquietuds atemporals.

La recerca d'una imatge no singular a favor dels enllaços entre fotografies permet a Jochen Lempert expressar la veritable dimensió de la seva obra. En el seu univers tot és subjecte, per tant, és a través d'una constel·lació d'obres que millor es visualitza la diversitat i la riquesa. Una fotografia en porta una altra i després una altra i després moltes... en una mena de joc entre llum i ombra, brillantor i foscor, transparència i opacitat, atmosfèric i compacte. I moltes idees més que l'observador pot descobrir.

Asier Mendizabal ha desenvolupat un notable cos de treball centrat principalment en les relacions entre la forma, el discurs i la ideologia. La qüestió del signe i la seva materialitat i identificació com a emblema social i polític ocupen un lloc central entre els seus interessos. A les seves obres, Mendizabal posa en perspectiva les complexes articulacions entre allò estètic i allò polític, i reconsidera els llegats, les possibilitats, però també les faltes, de la tradició de l'escultura com a monument i de certes avantguardes artístiques històriques. Sent l'escultura abstracta el seu registre més representatiu, l'obra de Mendizabal es desplega en molts altres mitjans, des del format fílmic a la serigrafia, en banderes, sèries fotogràfiques o collages, sempre amb un sentit intuïtiu pel gràfic i l'escultòric.

Les superposicions són la base de les escultures de la sèrie Diagramas de dispersión (scatterplot). En aquestes, retalls impresos d’imatges vàries (multituds, fums d’explosions,…) es combinen amb cristalls i miralls uns sobre l’altre, de manera que el subjecte de cada composició es fa confús, es fa difícil visualitzar-lo. No només pel propi assemblatge de les capes sinó també, encara més, per la pròpia interferència d’allò reflectit sobre les zones especulars en elles. Pel títol, Mendizabal ha apostat per termes o eines pròpies de la matemàtica. De la mateixa manera que se sol interpretar en aquests gràfics estadístics, en les escultures de Mendizabal, és també la mescla de relacions simples entre variables que es fa visualment evident com a patrons superposats.

En contraposició a aquesta “dispersió” trobem les petites escultures de la sèrie Condensar. Realitzades amb cadenes metàl·liques industrials i brides de plàstic, es tracta d’obres denses, nuclears, masses informes, tancades, lligades, que van en contra de la suposada mobilitat d’una cadena d’una linealitat o seqüència gràfica o lingüística. Si en les obres anteriors es fa referència a allò cartesià dels gràfics matemàtics, aquí es trenca aquest esquema per retornar-nos a un espai més caòtic i més orgànic.

“Submergir-se en el color. Aquesta és l'experiència que proposa Pieter Vermeersch”, assenyala el comissari francès François Piron (1). I així és, efectivament, una experiència d'immersió total el que ofereix l'obra del pintor flamenc. Ja sigui a través de les seves pintures murals, o en les seves obres sobre llenç o altres superfícies, Vermeersch aconsegueix provocar una poderosa relació entre l'obra i l'espectador.

(1)To Be Immersed in Colour. François Piron in Variations, Ludion Publishers, 2019

Juntament amb una nova pintura, presentem algunes noves obres petites sobre fusta petrificada. A aquestes pedres, superfícies trobades amb un alt nivell de composició pictòrica pròpia, l'artista afegeix una imatge, o millor dit, una part d'una imatge. Si en obres anteriors Vermeersch ha utilitzat marbre o un altre tipus de pedres naturals per a simplement afegir tocs de pintura en un gest bastant reductiu, el que fa ara és més complex. El procés implica serigrafiar sobre la pedra en brut una fotografia de si mateixa convertida en una quadrícula de punts. El resultat és un quadre borrós, si encara podem anomenar-lo pintura, on la naturalitat de la superfície està, paradoxalment, en sintonia amb la tinta de la serigrafia. En imprimir sobre la pedra, Vermeersch activa la seva dimensió més temporal i afegeix una nova capa, la del present.

El color s'esvaeix en la llum i després en l'espai. La matèria es converteix en imatge. El treball de Vermeersch es tradueix en una experiència física única que no pot codificar-se en cap discurs.