Combinant una aproximació conceptual, personal i l’ús d’arxius fotogràfics, Iñaki Bonillas investiga la materialitat i la semiòtica del mitjà fotogràfic. Les dues obres presentades a Art Basel 2021 van formar part de la seva última exposició a ProjecteSD: “Diario de Sucesos Poco Notables” (2020). Aquestes obres utilitzen un conjunt d’imatges de l’arxiu personal de l’artista, fotografies amateurs fetes per ell mateix fa 25 anys.

El resultat és una sort de diari íntim fragmentat. Set “Libros de Horas”, un per cada dia de la setmana. Grans llibres il·luminats als quals s’ha retirat el text, per deixar únicament les imatges que funcionen com finestres que giren al voltant d’un buit, com si fossin grans rellotges de paret, en les que cada hora és una obertura al món.

Reconegut als Països Baixos des dels anys seixanta, l’artista holandès Daan van Golden (1936, Rotterdam; 2017, Schiedam) és conegut per les seves meticuloses pintures de motius i detalls d’objectes de la vida quotidiana. Van Golden prioritza l’observació propera sobre la invenció imaginativa i troba el seu tema “lready made” en la seva experiència diària del món. Si bé la seva obra pot relacionar-se amb l’art pop o conceptual, el minimalisme o l’apropiació, sempre ha procurat mantenir una serena independència.

El conjunt fotogràfic “Insel Hombroich”, mostra una nena, la Diana, filla de l’artista. Aquesta peça forma de les obres més importants de van Golden, la sèrie titulada “Youth is an Art” que consisteix en més de cent fotografies de Diana des del seu naixement (1978) fins als divuit anys (1996). La sèrie fotogràfica mostra un instant de la vida quotidiana de la nena, fent una roda lateral front a un quadre d’Yves Klein en una de les sales del museu alemany Insel Hombroich. L’obra plasma l’actitud de l’artista sobre paper de l’art en la vida i la seva apreciació del temps i el lloc. És un clar exemple del contrapunt de van Golden a la seva pràctica pictòrica, que reforça l’intima relació que van Golden construeix entre art i existència.

El treball de Pieter Vermeersch ha evolucionat constantment a través d’una sòlida i concentrada visió artística. Color i llum, temps i espai i la intersecció d’aquests elements intangibles són les nocions que ha explorat l’artista belga des dels inicis de la seva carrera a finals dels noranta. Una recerca artística que continua, flueix i s’expandeix amb l’experimentació de nous materials.

Pieter Vermeersch ha estat fascinat per la geologia des que era un nen. En les seves obres sobre màrmol, utilitza la pedra com a llenç. L’artista sent una dimensió còsmica en el màrmol, que és el resultat del temps cristal·litzat. La pedra tens milions d’anys i està sent construïda a partir d’una sèrie de moments fortuits que no podem rastrejar. És aquesta dimensió temporal incommensurable el que el captiva. Davant d’aquestes capes geològiques acumulades sobre la pedra, Vermeersch assumeix un gest modest, un simple toc o un traç de pintura sobre la pedra que li afegeix un moment: una nova capa, la del present. El toc de pintura es una apertura en la pedra, una forma de fusionar-se amb ella.

Aquesta nova sèrie d’obres sobre llençols de Matt Mullican es va presentar per primera vegada a l’exposició a ProjecteSD, “Representing the Work” al novembre de 2018. L’obra completa és una instal·lació laberíntica composta de 64 teles que compilen els principals capítols de la seva obra.

Quan Matt Mullican parla de la seva performance a Hallwalls de l’any 1977 “Going to Heaven”, comenta: “Hi ha un cercle. Jo soc el centre del mateix i el cercle es tot el que existeix, aquest és el de l’univers conegut. I a mesura que els meus sentiments canviaven, canviaven els colors del cercle. Si era feliç, el món era de color groc. Si estava trist, era blau. El que estava passant era que hi havia una espècie de retroalimentació entre el que veia i el que sentia. Això va ser el final de la performance. Va durar uns dos minuts. I aquest va ser realment el principi de les imatges del cel… El signe del “cel” és una diana. Una diana que és la ment. El que la ment fa per si mateix, això és el cel”.