PREVIEW ART BASEL 2023

Combinant enfocaments fotogràfics conceptuals, personals i d'arxiu, Iñaki Bonillas investiga la materialitat i la profunditat semiòtica del mitjà. Bonillas aborda la història cultural de la fotografia per ressaltar el comportament estructural del mitjà i la seva relació amb la creació d'identitat.

Espejo Infinito és un conjunt de 4 fotografies en forma de collage en les quals Bonillas recupera quatre retrats del Sr. Plaza (el seu avi matern). Fotografies preses sense alterar els àlbums originals, que Bonillas col·loca sobre diversos números antics de la revista Life que tracten temes similars als del context de J.R. Plaza en cada fotografia. Una vegada més, Bonillas cerca, compon i vincula cada fotografia amb una situació que recompon la imatge del seu avi com un possible personatge de ficció que va i ve davant nosaltres.

Per a la sèrie Marginalia (2019), Iñaki Bonillas va decidir treballar amb llibres de fotografia, perquè li semblen espais en els quals les imatges poden desembolicar-se amb gran llibertat. Basta buscar la mateixa fotografia impresa en dos o tres llibres per a entendre que en realitat no sabem res d'ella, doncs, en els seus múltiples desdoblaments, a vegades és sépia, a vegades blanc i negre, a vegades groga. L'enquadrament canvia tant com la grandària, el contrast i fins i tot la qualitat, depenent del mètode d'impressió.

Per a Art Basel mostrarem un conjunt d'obres noves. Tres dibuixos, Pliegues (2023), Winter Room (2023), Inner Structure (2023) i l'escultura Night Shift (2023). Aquestes obres són el resultat de llargs processos, manuals i mentals, a través dels quals l'artista reflecteix els seus principals interessos sobre la formalitat, sobre el visible, sobre el temps, sobre els cossos orgànics, sobre la decadència i el desgast.

La voluntat de veure més enllà del món visible circumdant, condueix el treball de Patricia Dauder. L'artista intenta capturar el que és extremadament difícil de retenir: el pas del temps, un moment fugaç, una trajectòria efímera, un espai remot o en transformació. La seva obra no es limita a un sol mitjà. El dibuix podria considerar-se com a central en el seu desenvolupament artístic. Però des de fa anys l'escultura, la imatge en moviment i les obres de caràcter pictòric sobre suports varis juguen un paper decisiu i són necessàries per a comprendre la seva obra.

El treball de Koenraad Dedobbeleer revela el sorprenent en el familiar. Com a observador atent de la realitat, l'artista basa el seu treball en la presentació d'objectes i espais que acullen transformacions subtils. Els seus objectes, escultures i fotografies, són el resultat de la seva percepció subjectiva del teixit arquitectònic, urbà i domèstic del nostre entorn.

L'obra seleccionada per Koenraad Dedobbeleer per a Art Basel és una peça nova. Durant l'últim any i mig, Dedobbeleer ha viatjat a l'illa de Murano, llar des de l'Edat mitjana dels artesans i creadors de les cèlebres tècniques de fabricació del vidre venecià, per a visitar els tallers on s'emmagatzemen peces de vidre sobrants, trencades o no desitjades. Seleccionant materials inconnexos, de diferents èpoques i estils, l'artista ha assemblat aquest llum-escultura. En Disastrously Misplaced Optimism, Dedobbeleer compon i juxtaposa peces inconnexes de formes inesperades. L'obra se situa entre l'utilitari i l'escultòric, la qual cosa permet a l'artista continuar qüestionant la producció artística i de disseny, així com la història de l'exposició.

Manllevant alegrement les seves fonts d'inspiració de la història de l'art, el cinema, la poesia, les arts populars i vernacles, els còmics i els llibres infantils, Ana Jotta construeix un món idiosincràtic el modus operandi del qual consisteix a esquivar les regles.

Finissage és una imatge fotogràfica en la qual veiem una dona, la pròpia artista, que es cobreix el rostre mentre sosté amb les seves mans un paper en el qual es llegeix un text en portuguès que traduït a l'espanyol seria: “Em moc el just perquè ningú em doni per morta abans d'hora”. Suggeridor, irònica i una mica pertorbadora frase que té el seu origen en un text trobat que Ana va incloure en les seves denominades “notes a peu de pàgina”. Es tracta de coses de la més variada naturalesa – amb les quals Jotta s'ensopega en la seva vida diària i les qualitats – formals de la qual, simbòliques, conceptuals, o d'un altre tipus – capturen el seu interès d'una manera molt especial. Finissage es complementarà amb una sèrie d'obres recents, clàssiques i de petit format d'Ana Jotta, totes elles disposades sobre una taula.

Ana Jotta exposa en aquest moment en ProjecteSD, Never Never Land, fins al 21 de juny de 2023.

La fotografia analògica en blanc i negre de Jochen Lempert captura els rastres dels fenòmens naturals en tots els sentits, en qualsevol lloc i en qualsevol situació. Animals, humans, fulles d'arbres, paisatges, libèl·lules, abelles, núvols, grans de sorra, eixams d'insectes voladors, el cel, la mar, ocells, la lluna, flors, aigua, el sol, són només alguns dels motius que es poden trobar en el repertori de Lempert. El profund coneixement de l'artista de les ciències naturals (la seva formació en biologia continua sent fonamental per a la seva identitat), la seva sensibilitat i el seu ull agut, juntament amb el seu coneixement de l'art i la cultura, s'entrecreuen de manera tan orgànica que és impossible restringir el contingut del seu treball a un sola idea.

Des de la dècada de 1970, la pràctica artística de Matt Mullican abasta multitud de mitjans, des de les tècniques més artesanals fins a les tecnologies més sofisticades. La seva obra investiga els sistemes de coneixement, els símbols, els signes i el llenguatge, i reflecteix la fascinació de l'artista per la relació entre la percepció i la representació. Aquest sistema de signes i pictogrames de llenguatge no verbal és el fil conductor del seu treball, que abasta des del frottage, l'escultura, el dibuix i la fotografia, fins al cinema, o l'animació per ordinador, la instal·lació i la performance.

Matt Mullican va començar els dibuixos Stick Figure quan encara era estudiant a Cal Arts, a la classe anomenada Post-Studio Art. No tenia estudi i se'n va inventar un d'imaginari i un personatge en ell que es deia Glen. D'aquí va partir la idea de crear centenars de dibuixos d'una “figura de pal” en diferents posicions, amb una frase curta i senzilla com a peu de foto, frases com: “El seu cor”, “Intenta sorprendre'm”, “El seu trapezi (aixeca l'espatlla)”, etc. La representació d'un personatge de ficció reduït a la mínima expressió gràfica que, juntament amb els textos que descriuen les seves emocions, el seu físic, la seva realitat quotidiana, sembla cobrar vida davant nosaltres. A mesura que examinem els dibuixos, un darrere l'altre, creix el nostre sentiment d'empatia. Signes gràfics que disparen la nostra ment per a projectar un sentiment real a mesura que s'acumula la informació.

“Submergir-se en el color. Aquesta és l'experiència que proposa Pieter Vermeersch”, assenyala el comissari francès François Piron (1). I així és, efectivament, una experiència d'immersió total el que ofereix l'obra del pintor flamenc. Ja sigui a través de les seves pintures murals, o en les seves obres sobre llenç o altres superfícies, Vermeersch aconsegueix provocar una poderosa relació entre l'obra i l'espectador.

Color fonent-se en llum i després en espai. Matèria convertint-se en imatge. El treball de Vermeersch i les seves exposicions es tradueixen en una experiència física única que no pot codificar-se dins de cap discurs.

(1)To Be Immersed in Colour. François Piron a Variations, Ludion Publishers, 2019